dilluns, 15 de setembre de 2008

Carpe Diem

Carpe Diem és una locució latina que s'interpreta com "aprofita el moment".

I ara és el moment de l'Hèrcules. 3 partits de lliga amb dues victòries i un empat, sense conèixer la derrota, afegint a més una victòria en copa. Això ha fet que ens situem com a líders, empatats amb altres equips, de la segona divisió.

És ben cert que ser els primers ara és només cosa anecdòtica. És ben cert que és molt prompte per a pensar en ascens i ni tan sols per dir que la permanència està asegurada. És ben cert que no sabem com de forts són els altres rivals ni com ens anirà la temporada.

Pero igual de cert és que no totes les temporadas comencen com aquesta.

Avui dóna gust anar amb la samarreta de l'Hèrcules pel carrer. Avui dóna gust mirar les pàgines de futbol de segona divisió i veure'ns en el més alt de la clasificació. Avui sentim que no ens poden dir res del nostre equip. Avui desitgem que no acabe mai la setmana o qe acabe i tot continue sent igual, amb altra victòria.

Ningú pot saber que pasarà en aquesta temporada, pero el cert que és que avui, i durant tota la setmana som els primers i els millors.

Carpe diem, amics, carpe diem


Una abraçada!

dilluns, 1 de setembre de 2008

Pare...vull anar a l'Hèrcules

Era molt xicotet, el meu pare cada 14 dies em portava a aquell lloc. Era un lloc molt gran, la gent cantava, gritava es cabrejava aplaudia i inclús plorava. Jo bocavadat contemplava com uns homes corrien darrere d'una pilota amb un únic objectiu de ficar-la en una estranya estructura de pals i xarxes. I així, des que era un nounat pasava els caps de setmana a l'Hèrcules. I així vam passar d'agarrarme i emportar-me a l'estadi a la frase: "Vols vindre a l'Hèrcules"?. I així passàrem d'eixa frase a: "Pare....vull anar a l'Hèrcules. Quan juga?"

Tantes anècdotes, els que millor em coneixen saben que he fet de tot en eixe estadi.

I pose aquesta entrada, per aquest motiu:






Jo també he sigut un nen, xicotet i herculà.

I veure aquestes imatges em recorden que jo ara cride, ara cante, ara aplaudisc, ara em cabrege, ara plore, ara sóc una d'eixes persones que mirava sorprés.... I ara sóc feliç del que el meu pare m'hat deixat en herència.


Avui volia dedicar una entrada als aficionats més menuts, els que seran portats avui a l 'Hèrcules i demà seran ells qui portaran als seus pares, familiars i amics.

Perquè de l'Hèrcules es naix i com a mostra, un botó.