Pare...vull anar a l'Hèrcules

Era molt xicotet, el meu pare cada 14 dies em portava a aquell lloc. Era un lloc molt gran, la gent cantava, gritava es cabrejava aplaudia i inclús plorava. Jo bocavadat contemplava com uns homes corrien darrere d'una pilota amb un únic objectiu de ficar-la en una estranya estructura de pals i xarxes. I així, des que era un nounat pasava els caps de setmana a l'Hèrcules. I així vam passar d'agarrarme i emportar-me a l'estadi a la frase: "Vols vindre a l'Hèrcules"?. I així passàrem d'eixa frase a: "Pare....vull anar a l'Hèrcules. Quan juga?"

Tantes anècdotes, els que millor em coneixen saben que he fet de tot en eixe estadi.

I pose aquesta entrada, per aquest motiu:






Jo també he sigut un nen, xicotet i herculà.

I veure aquestes imatges em recorden que jo ara cride, ara cante, ara aplaudisc, ara em cabrege, ara plore, ara sóc una d'eixes persones que mirava sorprés.... I ara sóc feliç del que el meu pare m'hat deixat en herència.


Avui volia dedicar una entrada als aficionats més menuts, els que seran portats avui a l 'Hèrcules i demà seran ells qui portaran als seus pares, familiars i amics.

Perquè de l'Hèrcules es naix i com a mostra, un botó.